23 de desembre 2012

Les CUP i la política Burgesa

Article publicat a l'accent per Marc Jordà, historiador i col·labodor de l'EI de València. 

Les CUP i la política Burgesa 

El recent èxit de la Candidatura d’Unitat Popular a les eleccions autonòmiques catalanes ha revifat el debat intern a l’independentisme sobre el paper que ha de jugar l’organització que es presenta a les eleccions. La meva aportació, si bé no qüestiona la funció d’una sectorial específicament dedicada a la lluita parlamentària, sí que critica no obstant el paper central que se li vol atorgar dins el moviment. Pense que les Cup haurien de ser una sectorial més, amb el mateix pes que la resta d’organitzacions, i no el centre al voltant del qual gire tot l’independentisme. Veiem-ho per parts.

La primera raó és que la Cup, com organització destinada a presentar-se a eleccions, s’ha de regir pels principis de la política burgesa. En aquesta, l’objectiu de les organitzacions és aconseguir representació parlamentària i, una volta aconseguida, conservar-la. Per això són necessaris els vots. El grup parlamentari representa a les persones que el voten, i eixos vots són el seu capital, el que li atorga més o menys poder en relació a la resta d’organitzacions. I per aconseguir vots, el partit ha de llançar missatges a la societat, consignes i programes que en la mesura que connecten amb les sensibilitats dels votants potencials es converteixen en vots, en capital polític, a la següent legislatura. Com més concret siga el missatge doncs, menys possibilitat tindrà d’arribar a més votants potencials. I inversament, com més imprecís i ambigu siga el discurs, més possibilitats tindrà d’arribar a les diferents sensibilitats existents. Eixa és la essència de la política de masses, un escenari on tots llancen missatges al carrer amb la intenció de fer-se en les pròximes eleccions amb els vots dels qui abans votaven a altres partits. Si les Cup volen tenir utilitat en el paper que s’han asignat han de respectar aquest principi bàsic. Han d’acceptar les normes del joc i calcular les seves accions perquè aquelles es traduesquen en vots. Si l’organització pensada per participar en eleccions no ho valora tot en clau electoral, no té raó de ser.

Però és que, si tot es fa per aconseguir vots és perquè l’altra part de la política burgesa consisteix a negociar. Els partits que tenen representació parlamentària arriben a acords que serveixen de base per elaborar lleis que regulen la vida quotidiana dels ciutadans. Els grups parlamentaris doncs, per portar a la pràctica els seus programes, es veuen obligats a pactar amb altres grups no necessàriament afins per aconseguir els vots necessaris als parlaments i convertir les seves propostes en lleis. En aquestos pactes juguen un paper determinant els vots que han recollit els partits a les urnes. A major nombre de vots, major capacitat de negociar perquè s’obtenen més escons als parlaments on es voten finalment les lleis. Però per negociar, inevitablement, cal cedir en alguns punts del programa propi per aconseguir portar a la pràctica altres que es consideren més importants. Els programes per tant es converteixen a la política burgesa en moneda de canvi que es negocia, es retalla i s’adapta a les necessitats de cada negociació en funció del poder en escons que en tenen els partits en cada moment. I aquesta forma de fer política, si bé útil per resoldre conflictes entre les faccions burgeses, no ho és en absolut per les organitzacions revolucionàries com les Cup. Les posa davant la disjuntiva de negociar per aconseguir part del seu programa sacrificant l’altra part a canvi, o negar-se a pactar i perdre per tant tota capacitat de participació útil als parlaments.

I el que és més important, aquest tipus de política no poden fer-la aficionats. Exigeix agents experimentats, polítics professionals, que sàpiguen moure’s a les aigües de les negociacions, no sempre públiques, i que sàpiguen triar quins punts del seu programa es poden negociar i en quines condicions. La política burgesa per tant, al temps que crea les seves normes pròpies, crea també al seu professional, al burócrata, que està més especialitzat en la funció de negociar que en el contingut concret del seu programa. Al món parlamentari no hi ha polítics de dretes o d’esquerres sinó polítics professionals, individus que per la mateixa dinàmica del seu treball viuen allunyats dels ciutadans a qui representen perquè es dediquen, a jornada completa, a negociar entre si. I això de nou, per un programa revolucionari, suposa un problema perquè l’allunya dels principis que el defineixen. Per un costat perquè acceptant a les seves files polítics professionals, cedeix la veu del poble a un grup de tècnics que tenen més a veure entre si, siguen del partit que siguen, que amb les persones que els han triat. I per altre costat perquè aquestos tècnics són un grup amb interessos propis, diferents als de les persones que representen. Viuen de fer política i necessiten conservar l’escó per continuar fent-la. El burócrates viuen, al marge de la seva honestedat, de negociar amb la confiança que s’ha dipositat en ells. Participar de la vida parlamentària obliga per tant al moviment revolucionari a crear un cos de polítics professionals que transforma el seu funcionament intern per acomodar-lo a un tipus de política que en principi rebutja.

La primera conclusió és clara. La política burgesa que fan les Cup representa tot el contrari de la política revolucionària. Això ho hauríem de tenir clar independentment de la nostra opinió al respecte. Ens obliga a pensar en aconseguir vots, al preu que siga, per poder tenir veu als fòrums on es debaten les lleis. Ens obliga per altre costat a negociar constantment amb enemics i a sacrificar part del nostre programa perquè altres parts puguen realitzar-se. I ens obliga en darrer loc a delegar les nostres decisions en una casta de polítics professionals que, per definició, representen tot el contrari de la democràcia autèntica que el moviment revolucionari pretén aconseguir. Les Cup usen les velles formes de fer política, les que pretenem superar, però ocupen no obstant un paper important dins la lluita. Permeten donar veu institucional a les classes que no estan al poder i permeten, mitjançant l’ús d’aquestes formes polítiques, obrir espais perquè eixes classes puguen imaginar noves formes de prendre decisions. L’organització parlamentària per tant té lloc dins el moviment revolucionari sempre que es limite cumplir la seva funció, i sempre que es relacione amb els altres de col·lectius del moviment en condicions d’igualtat, com una més entre la resta. Només així, relacionant-se amb elles de forma autènticament democràtica, neutralitza la seva tendència a acomodar-se dins el funcionament de la política tradicional.

Però és que, i aquesta és la segona raó, fer de les Cup el centre de tot moviment farà que les lleis de la política tradicional marquen l’agenda i els ritmes de l’indepdendentisme. El nom Cup, en principi, trasmet la idea que aquesta és una sectorial més. Quan parlem de candidatures ens fem la idea que estem davant una estructura descentralitzada, que no és un partit sinó un conjunt de llistes, i que la seva funció específica és la de presentar-se a eleccions. Són candidatures que s’elaboren en cada barri, en cada municipi, per accedir als parlaments i fer front des d’una perspectiva revolucionària als problemes que pateix el poble. Ahí comença i acaba en principi el seu paper. El que passa és que a mesura que ha passat el temps i els èxits han arribat, aquesta idea de sectorialitat s’ha anat perdent en favor d’una noció de partit polític tradicional. Ara sembla que les Cup s’han convertit en la Cup. Ja no són per tant organitzacions descentralitzades construïdes al voltant dels problemes específics de cada municipi, sinó un sola organització amb estructures directives que condicionen el funcionament de cada llista concreta. I no solament això. Ara sembla que la Cup no ha de ser una organització sectorial més, amb els seus militants propis, sinó una entitat on estan presents els membres de la resta d’organitzacions de l’independentisme i que aspira a marcar les línies d’acció per tot el moviment precisament per eixa raó. Aquí, segons la meva opinió, és on apareixen els problemes grossos.

En primer lloc perquè una organització concreta no pot ser jutge i part al mateix temps. Una organització no pot tindre prioritats pròpies, que que venen donades per la seva funció sectorial, i ser al mateix temps el fòrum on es determinen les prioritats de la resta. Perquè d’aquesta manera, inevitablement, les necessitats d’aquesta organització concreta acaben confonent-se amb les del mateix moviment i arriben fins i tot a substituir-les. El que el moviment necessita acaba convertint-se en el que necessita eixa organització, i les prioritats de la resta de col·lectius passen a segon pla sempre en funció del que aquella sectorial necessita en cada moment. D’aquesta manera, el fòrum on es debaten les línies mestres del moviment ja no està composat per membres de totes les organitzacions sinó que a totes les organitzacions hi ha membres d’aquesta entitat supervisora, que en principi era sectorial i ja no ho és en absolut. I aquest plantejament, lluny de ser horitzontal i democràtic, és profundament vertical i jeràrquic. Quan les necessitats d’una organització concreta suplanten a les del moviment en conjunt, eixa organització i les seves funcions en principi sectorials deixen de ser-ho i apareix una direcció encoberta sota la forma d’assamblearisme.
 
En segon lloc perquè el tipus de persones que militen en aquesta organització, que són els polítics professionals de què abans parlàvem, es converteixen en l’ànima del moviment i en aquells que li donen la seva personalitat distintiva. El moviment revolucionari es converteix així en una entitat dirigida per burócrates encarregats d’obtindre a les següents eleccions el major nombre de vots possibles per negociar amb ells a les institucions. I utilitzen, per aconseguir-ho, els recursos i els esforços de tota la resta d’organitzacions del moviment que passen d’aquesta manera a ocupar una posició instrumental i subordinada. Els burócrates, si bé poden cumplir una funció dins la lluita revolucionària si actuen dins el seu marc específic de treball, no poden, no haurien de ser en absolut els que marquen les línies mestres de tot el moviment perquè estarien subordinant-lo als principis de la política burgesa. Aquestos animals polítics, acostumats com estan a moure’s pels escenaris de la política tradicional, no estan en condicions d’imaginar una nova forma de fer política sinó que reprodueixen la que ja existeix. I no la poden inventar perquè els seus interlocutors, els representants d’altres organitzacions burgeses, ni la entendrien ni estarien disposats a acceptar-la. La seva funció sectorial no és inventar noves formes de fer política, sinó aprofitar els mecanismes de l’antiga per obrir-li espais a la nova. Però si el moviment queda exclusivament a les seves mans, la possibilitat que es desplegue eixa nova política es veu profundament limitada.

I en tercer lloc i en definitiva perquè quan les lleis de la política professional i els burócrates prenen el control del moviment revolucionari, amb els seus pactes i reunions secretes, el moviment es converteix en un partit polític més que està inserit cómodament dins les lleis de la política burgesa. Deixa de ser diferent, deixa de ser trencador, i deixa de ser revolucionari. No crea noves formes de fer política que substituesquen les antigues i funciona de forma vertical dificultant, amb els compromissos adquirits, l’exercici de la presa directa de decisions. Aquest esquema jeràrquic, que tant he criticat a Endavant, és al que sembla aspirar l’actual Cup, i al meu entendre resulta encara més criticable tant en quant les prioritats que aquella imposaria al moviment serien les que determinara la seva voluntat de jugar a la política burgesa. Si en el primer cas una organització aspirava a asignar-se el suposat paper sectorial de dirigir a les altres, aquí eixa aspiració la representa una organització que no suposa en ella mateixa cap canvi en la forma de fer política sinó tot el contrari. I no suposa un canvi perquè vullga, o perquè els seus integrants siguen deshonestos, sinó perquè la seva funció sectorial li imposa estar constantment calculant en funció de les pròximes eleccions per poder tenir alguna utilitat dins la vida política. Si les Cup volen ser útils han de participar del joc institucional. El que no podem permetre és que la resta d’organitzacion siguen arrossegades a eixe joc, que és el que tem passaria si la Cup es convertira, com sembla, en el nucli articulador de l’independentisme català.

Molts defensors d’aquest model de Cup argumenten que la seva és una forma de fer política amb majúscules per contraposició a la que venia fent-se fins ara. Això, a més de minusvalorar la lluita que es fa al carrer en relació a la que fan els burócrates als despatxos, suposa al meu entendre admirar la política tradicional en lloc de voler superar per injusta. Suposa enlluernar-se per la mística de la foto i la reunió secreta, i oblidar que és precisament eixa forma de fer política la que el moviment revolucionari critica. Marx i Engels afirmaven que la lluita institucional era necessària perquè el moviment revolucionari al carrer continuara avançant. Però no crec que volgueren dir amb això que la política burgesa havia de marcar els ritmes i l’agenda del moviment revolucionari. Per això hem d’anar amb molta cura amb el procés que tenim davant nostre i no deixar-nos portar per la eufòria o les urgències. No siga cosa que la Cup, en lloc de ser el cavall de troia de l’independentisme dins la política burgesa, esdevinga el cavall de troia de la política burgesa dins l’independentisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada