Manifest: 70 anys després continuem lluitant contra els seus hereus

Fa setanta anys els tancs de l’exèrcit de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.

La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals i assolir les llibertats nacionals.

A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.

La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.

Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indissociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.

Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.

I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògrada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.

Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.


Ens comprometem a no defallir!

Encara hi ha combat!

Campanya 300 anys d'Ocupació, 300 anys de Resistència