A dia d’avui, més de 10 dones han estat assassinades pels seus companys o excompanys als Països Catalans. A aquestes dades s’hi haurien de sumar unes altres que no es reconeixen socialment com a violència de gènere: els milions de persones maltractades psicològicament que dia rere dia pateixen la duresa del mateix sistema social i econòmic on viuen, treballen i es relacionen com un drama personal quan en realitat és un fracàs i una crisi més del sistema.
Els mitjans de comunicació i les institucions parlen de violència de gènere amb relats morbosos que ens tenen tan acostumades fins al punt de deixar-nos impassibles. Sembla que s’ha aconseguit que la societat en general reconegui i condemni, després de segles de silenci, les agressions físiques violentes contra les dones. Aleshores, per què continuem sortint al carrer cada 25 de novembre? Per què no deixar en mans de la justícia el que ja s’ha catalogat com a delicte greu? Per què no limitar-nos a exigir que es compleixin les penes i es destinin els recursos necessaris per atendre les víctimes?
Malgrat que la solució penal pot prevenir alguns actes de violència a curt termini, com a estratègia global per a acabar amb la violència no ha funcionat. Les lleis vinculades a la violència de gènere han portat un descens del nombre de dones maltractades que maten els seus agressors en defensa pròpia, però no han comportat un descens del nombre de maltractadors que assassinen les seves parelles. Per tant, la llei protegeix més els agressors que les supervivents. La presó no funciona.
No podem oblidar que hi ha molts tipus de violència, i no només la física, i que ens afecta tant a homes com a dones. Dia rere dia veiem com el cànon estètic patriarcal oprimeix totes les persones independentment del seu sexe. La cirurgia estètica o els trastorns alimentaris com l’anorèxia i la bulímia són la conseqüència més visible d’un sistema que exigeix la talla única com a forma d’èxit social.
Un altre tipus de violència que normalment se silencia és la perpetrada per les dones contra les persones que depenen d’elles, majoritàriament menors, persones grans o d’altres que necessiten una assistència física permanent. La nostra societat no valora com es mereixen els treballs de cura i atenció a les persones que se n’encarreguen, principalment dones, ja sigui gratuïtament o de manera remunerada, acaben descarregant les seves frustracions de manera també violenta sobre les persones que en teoria han de rebre aquesta atenció. En un món regit pels principis capitalistes de la producció i els beneficis creixents, les velles són inútils, els infants molestos, i les persones que se n’encarreguen s’irriten fàcilment, sobretot si no es valora socialment la seva feina. Per això, aquest tipus d’agressions també són violència de gènere. El discurs victimista no fa cap favor al feminisme a l’hora de denunciar només les agressions físiques. Hem de passar pel reconeixement de totes les violències que tenen com a font la jerarquia de sexe, d’opció sexual i d’edat, és a dir, el sistema patriarcal.
El patriarcat és violència en estat pur: és violència que el teu entorn no t’accepti perquè no ets heterosexual. És violència trobar-te amb etiquetes de talla única quan vas a comprar roba i matar-te de gana en conseqüència. És violència que els homes es passin hores al gimnàs només per sentir-se masculins. És violència no poder demostrar emocions si ets home. És violència que pel fet de néixer amb un òrgan sexual femení se t’assignin les tasques de cura de la llar i les persones. És violència que a les dones ens controlin la sexualitat i no ens permetin avortar. És violència les violacions sexuals. Per tot això combatem el patriarcat!
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
Països Catalans, 25 de novembre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada